Síndrome de burnout: Treballs que cremen

Esgotament progressiu, desmotivació per al treball i canvis sobtats de l'estat d'ànim amb sentiments de tristesa, pena, angoixa, malestar psíquic acompanyat de malenconia, pessimisme i insubstancialitat. La llista resumeix els símptomes que el psiquiatre Herbert Freundenberger va trobar el 1974 en els treballadors d'una clínica per a toxicòmans. Aquest quadre el va batejar com la síndrome de Burnout o del "cremat pel treball". Des d'aleshores, la seua expansió ha sigut constant. Estudiada en l'entorn sanitari, i classificada en un primer moment com a exclusiva d'aquest grup, més endavant es va posar de manifest que qualsevol treballador se'n pot veure afectat. Malgrat tot, els experts continuen assenyalant els professionals sanitaris, a més dels professors i els estudiants, com a persones d'alt risc.

Aquesta forma d'estrès crònic, que es desenvolupa en contexts laborals, afecta, segons diversos estudis, uns 43 milions de treballadors a la Unió Europea. A més, es calcula que té un cost directe de 20.000 milions d'euros en el conjunt europeu per absentisme laboral i disminució de la producció.

La síndrome es desenvolupa de forma progressiva. El primer indici és l'estrès; el subjecte es veu desbordat pel treball. Més tard, apareixen símptomes com ara tensió, fatiga, irritabilitat i nerviosisme per a acabar amb trastorns conductuals i de relació en l'àmbit laboral i familiar. I encara que totes les persones estan exposades als factors que n'afavoreixen l'aparició, només les més vulnerables desenvolupen la síndrome. Les dades assenyalen com a individus de més risc:

• Els homes: els estudis indiquen que el sexe femení suporta millor les circumstàncies desfavorables.
• Els joves, a causa de la falta d'estratègies d'adaptació i enfrontament.
• Les persones amb alta sensibilitat emocional, autoexigents, idealistes i perfeccionistes, que es dediquen en cos i ànima al treball.
• Els individus que es marquen objectius ambiciosos a curt termini.
• Aquells que no disposen d'estratègies de fuga enfront del treball, de manera que aquest interfereix en la seua vida privada. La síndrome registra una menor incidència entre les persones amb relacions personals estretes (parella, fills o amics)

S'han constatat, a més, factors desencadenants en l'entorn laboral:

• Una feina que no s'ajusta a les expectatives ni al nivell professional del treballador.
• Incomoditat en el lloc de treball per males condicions físiques i ergonòmiques. Incorporació de noves tecnologies amb pèrdua de rol personal i professional.
• Aspectes interns d'organització de l'empresa.

La síndrome, en l'etapa final, produeix un esgotament emocional i psíquic tan gran que apareix la despersonalització, estat en què l'afectat se sent "separat" tant del seu entorn com de la seua identitat i existència física. En aquestes condicions sorgeixen símptomes psicosomàtics, com ara fatiga crònica, insomni, cefalees o trastorns gastrointestinals; símptomes emocionals (irritabilitat, frustració, depressió, ansietat, impaciència o allunyament afectiu); i símptomes conductuals, com ara abús de drogues (legals o il·legals), absentisme laboral, conflictes interpersonals i laborals, inseguretat, disminució del rendiment i episodis violents, entre d'altres.

Diagnòstic

El diagnòstic de la síndrome de Burnout es basa en la simptomatologia i en el coneixement de la situació laboral i de l'organització de l'empresa. Aquest últim aspecte, conegut com a "salut empresarial", s'escapa moltes vegades del metge de família, per la qual cosa sol ser el metge d'empresa el qui està en millors condicions d'establir un diagnòstic adequat. Com que la cobertura a les empreses d'especialistes en salut laboral és limitada, és habitual que no s'aborden aquests casos de forma integral.

Teràpia dual

Una vegada diagnosticada la síndrome de Burnout, la teràpia s'orienta cap a dos nivells: individual i de grup. Algunes companyies en què solen donar-se situacions que bé podrien afavorir l'aparició d'aquesta síndrome ofereixen recomanacions per a intentar alleujar-ne les conseqüències, tot i que l'habitual és que només es fixen en el pla individual. Entre les més utilitzades, es troben:

• Generals, dirigides a millorar l'estat físic mitjançant exercici, una alimentació adequada i l'eliminació d'hàbits autodestructius
• Fisiològiques, per a reduir el malestar emocional i físic associat a l'estrès, mitjançant tècniques de relaxació
• Cognitives, que ajuden a reorganitzar la forma de percebre situacions estressants, a identificar pensaments irracionals i a modificar-los
• Conductuals, que persegueixen instruir la persona perquè manifeste els seus sentiments, desigs i necessitats; entrenar-la en habilitats socials; ajudar-la a identificar problemes i a resoldre'ls; i adequar comportaments i actituds

Relacions d'aquest contingut

Informació de Copyright i avís legal

A CONSUMER EROSKI ens prenem molt seriosament la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI