Cadascú de nosaltres som un món i traslladem les nostres peculiaritats a l'àmbit de la relació de parella: a uns els agrada manar però d'altres tenen un perfil més submís o conformista; uns s'estimen més decidir i d'altres que decideixin per ells; a uns els encanta donar i donar-se a l'altre mentre que d'altres semblen haver nascut només per rebre dels altres; uns necessiten més afecte i a d'altres els desconcerten les emocions a flor de pell...

O sigui, que la parella és un ens peculiar, una institució no per tradicional menys imprevisible, formada per dos membres al seu torn diferents.

És fàcil estar d'acord en el fet que no hi ha una fórmula que garanteix l'èxit de la vida en parella. Cada unió es regeix per unes regles, normalment no explicitades pels seus membres però que serveixen per mantenir viva (en el millor dels casos, harmònica) la relació mentre dura. El que segueix són propostes generals senzilles per fomentar l'harmonia en la vida de parella, a partir sempre de dos punts de partida: la igualtat de drets dels seus membres i la promoció d'una dinàmica activa, equilibrada, participativa i sincera en el desenvolupament de la relació al llarg del temps.

Efigenio Amezua, expert sexòleg i teòric de la vida en parella, la defineix com una relació de comunicació que s'ha d'organitzar sobre les bases de sentir-se amb..., comunicar-se amb... i compartir amb... Expliquem aquests conceptes. Sentir la presència de l'altra persona en aquest camí que tots dos han decidit compartir, percebre la seva companyia, el seu suport i la seva incondicionalitat, la qual cosa no eximeix ningú de la responsabilitat de caminar la part del camí que li correspon. Comunicar-se des del gest i la paraula, amb una verbalitat oberta i positiva, de qui creu i confia en el seu interlocutor i amb un cos que s'expressa des de la receptivitat, l'amistat i la carícia. Compartir no significa només intercanviar coses, favors o deures. Compartir és lliurar-se, mostrar-se involucrat, oferir obertament la vulnerabilitat de cada un en la seguretat de ser entès, acceptat i estimat.

Una rutina d'equilibri i consens

La recerca de l'harmonia de la parella ens porta a intentar identificar tot allò que cal evitar i també el que hem de fer quan sorgeixen els desacords. Comencem per crear una rutina en la qual quedin desterrats els silencis amb significats negatius, els enuigs soterrats i les rancúnies acumulades. En lloc d'això, parlem. Posem un diàleg constant i la negociació: el consens i els acords. Davant la discrepància d'opinions, l'alternança en les decisions és una bona opció: avui esculls tu la pel·lícula que anirem a veure al cine, demà decideixo jo a quin restaurant anem. O cadascú va per la seva banda, per què no. El que és important és mantenir el bon ambient i evitar els greuges o les desconsideracions. No temem els desacords ni les crisis, intentem utilitzar-los per enfortir la relació. Unes bones habilitats de comunicació ens faran sortir d'un mal pas. Posats a desterrar hàbits perniciosos, comencem amb la culpabilització. Abandonem aquesta cacera de bruixes sobre qui ha estat el culpable i passem a considerar globalment i lúcidament quina part de responsabilitat correspon a cadascú en els fets. I, al dubte més mínim, preguntem. Cedir el pas als sobreentesos, els silencis acusatoris i les suposicions genera pòsits de desconfiança i distanciament que enverinen la relació i resulten difícils de dissipar. Una pregunta, un comentari a temps frena ansietats i malestars i permet que flueixi la comunicació.

Una altra cosa és quan sorgeixen problemes importants (discrepàncies profundes en temes essencials, relacions sentimentals amb persones fora de la parella, incompatibilitat de caràcters o costums, avorriment o cansament de la parella...), que requereixen mesures, a vegades dràstiques, que no són objecte d'aquesta reflexió. De tota manera, aquestes propostes també són útils per encarar situacions excepcionals o greus que deterioren greument la relació.

Viure en parella no hauria de significar una actitud de donar sense límits i no esperar res a canvi. Això és una fal·làcia i genera desequilibris que, abans o després, acaben passant factura. A la parella, igual com en tota relació, s'ha de donar i rebre. Avui jo, demà tu. Vasos comunicants que es decanten en un sentit o un altre, la finalitat dels quals és mantenir l'estabilitat. Les desigualtats poden donar lloc a situacions de domini que a llarg termini generen insatisfacció, com a mínim en una de les dues parts.

Hem de conèixer l'altre

Cal que la nostra parella sàpiga què ens agrada, què i com ho volem. Hem de mantenir informada la nostra parella del moment que vivim, perquè no sempre sentim, ni volem, ni vivim el mateix: la nostra vida és una successió d'etapes i cada una té les seves peculiaritats pròpies. Afortunadament, som molt diferents, però també compartim coses. A tots ens agrada que ens respectin, que ens vulguin, que comptin amb la nostra opinió, que ens valorin com a persones en tota la nostra dimensió: com a treballadors, com a fills, com a pares, com a amants, com a amics, com a interlocutors.

El cos és un gran comunicador i hem de deixar que s'expressi. Si volem mantenir un diàleg fluid amb la nostra parella, les relacions corporals (no exclusivament les sexuals, sinó també les carícies, els petons, les abraçades) han de ser quotidianes i satisfactòries per a tots dos. Adaptem-les a cada moment, a cada circumstància i a cada etapa de la nostra vida. Que en formin part, perquè ajuden a garantir que la calidesa, la il·lusió i la recerca del gaudi formen part del nostre codi.

Se hace camino al andar deia la cançó. La parella es fa quan cada dia sentim que anem junts pel mateix camí, comunicant-nos des del cos i la paraula i compartint de forma incondicional. Establim el nostre propi codi, basat en la comunicació, la confiança, el respecte, la tendresa i el plaer.

Flexibilitat i intel·ligència

L'estirada que cada adolescent experimenta per no perdre's l'estat d'ebullició mental i física que la seva edat i els canvis físics li generen és tan forta que els adults poc hi poden fer, més enllà de recollir informació sobre els seus hàbits. I la influència del medi social està tan plena de riscs que els pares poden adoptar posicions extremes: prohibició total, protecció excessiva, obsessió per saber tot el que fa el fill o la filla...

La flexibilitat és l'actitud més intel·ligent: no hem de discutir per les qüestions menors però hem de defensar una posició ferma, encara que sempre raonada, sobre certs hàbits que atempten contra la salut, la seguretat o el ritme d'algunes diversions que impedeixen que compleixi amb els estudis o s'alimenti i descansi correctament. Ens resulta difícil comprendre per què van en massa, ballen al mateix ritme, vesteixen igual i escolten la mateixa música. Però és el seu si social, que senten com a protector de la seva inseguretat. Allà s'hi troben bé. Es defensen davant un món adult que consideren agressor. I en aquest úter de masses van covant el seu procés d'emancipació. En períodes posteriors, deixaran de necessitar la massa protectora i aniran per lliure. Esperem-los amb les portes obertes, però sense perdre el fil de per on i com es va teixint aquest procés de construcció personal.

Relacions d'aquest contingut