Recuperar els valors "de sempre": Educar amb l'exemple, el més eficaç

La violència masclista imparable, la manca d'acord entre pares i fills i entre aquests i els seus professors, el culte que reten a la violència certs sectors juvenils, el nou fenomen d'adolescents descontrolats durant caps de setmana plens de drogues i alcohol, el creixent fracàs escolar i la desmotivació consegüent de nois i noies, la competitivitat inhumana en algunes empreses... són manifestacions d'una problemàtica que té moltes causes complexes, una de les quals podria ser la fallida d'alguns valors universals menyspreats per la seva aroma a vell o poc modern, com el respecte a les persones grans, la cura de les coses que són de tots o la cultura de l'esforç com a mitjà per al progrés material i personal. Més d'un psicòleg i psicopedagog comença a reivindicar-los, fins i tot a costa de carregar amb una imatge negativa de reaccionari o contrari a la moda i als valors en voga, com l'individualisme, la satisfacció immediata de qualsevol desig o la diversió costi el que costi. Part de la nostra societat sembla sol·licitar que qui tenim responsabilitats, pares, educadors i mitjans de comunicació, entre d'altres, rescatem aquests valors "de sempre" que promouen la vida en societat i doten d'un sentit humà, cívic (quina paraula tan aparentment arcaica i tanmateix tan plena de significat avui mateix!) i solidari les nostres vides.

Ensenyar amb l'exemple

En les últimes dècades han prevalgut, potser com a reacció a plantejaments anteriors més coercitius que dialogants, unes actituds pedagògiques més permissives i obertes, basades en el deixar fer i en el principi de no-coacció a l'espontaneïtat de la persona. Això s'ha percebut especialment en les relacions entre pares i fills i entre aquests i els seus professors. Hi ha moltes causes socials, polítiques i fins i tot econòmiques (la dona s'incorpora al treball remunerat i els pares amb prou feines tenen temps per veure i encara menys per educar els seus fills) que expliquen aquesta evolució, però no ens aturem aquí. La sensació que preval en alguns pares i educadors és que l'experiència oberturista no ha estat del tot positiva. Als adolescents els costa reconèixer l'autoritat moral de pares i educadors i els problemes de convivència afloren en moltes famílies. I són massa els joves (i adults, sens dubte) que es comporten ignorant els principis més elementals de solidaritat i de respecte als altres.

D'un autoritarisme sec i fred, poc procliu a les explicacions i menys encara a escoltar l'infant o jove, hem passat (permetem-nos l'exageració) a una permissivitat del "tot val" i es calcula que potser trigarem tota una generació a recuperar l'autoritat dialogant, una autoritat que fixa i marca límits justos, raonables i negociables, necessaris per a l'aprenentatge de la llibertat personal i la convivència social. Necessitem un canvi. Si no es discuteix que és difícil educar en valors quan es manté una actitud controladora i repressiva, cada dia està més clar que no és més senzill aconseguir-ho des de la tolerància gairebé sense límits que sembla regnar avui en moltes llars. No són pocs els pares i educadors, i en general adults, que temen contrariar els joves, encara que tinguin la raó.

Ara bé, no es tracta d'autoculpabilitzar-nos ni de culpar ningú de per què i com hem arribat on som, sinó que cadascú, com a part implicada, assumim la quota de responsabilitat que ens correspon en l'educació en aquests valors. Però només en la mesura que visquem els valors que volem transmetre aconseguirem l'objectiu. Perquè educar és, fonamentalment, comunicar mitjançant l'exemple, transmetre actituds i comportaments. El testimonialisme va passar, i molt justament, de moda. No oblidem mai que davant dels educands som els seus models.

Un a un, dez valores moi rescatables

1. Respecta-las persoas maiores: vivímolo case como unha imposición "por se-lo pai ou nai, avó ou avoa"; cambiemos esa obediencia cega polo sincero respecto cara ós que, cunha vida de esforzos, nos transmitiron a próspera sociedade que gozamos.
2. Prestixia-los educadores: volver revestilos da dignidade e respecto que a súa profesión merece e acepta-la súa autoridade. E transmitilo a nenos, mozos e adultos. É imprescindible.
3. Solidariedade cos débiles (e non só cos marxinados) que nos rodean.
4. Respecto ós bens e servicios públicos: educar na máxima "isto é de todos e debemos velar porque se atope en bo estado" e na obriga de coidar como noso o patrimonio común.
5. Non deixarnos levar polo consumismo. Nada ten de malo o benestar material, pero intentemos ser consumidores conscientes e informados, e controla-la ansiedade de comprar por comprar. Só conduce á frustración, á deterioración ecolóxica e a outros desgustos máis prosaicos.
6. Aprender a escoitar: de forma incondicional (sen xuízos nin prexuízos), activa e empática, comunicando de verdade co interlocutor e intentando poñernos na súa pel.
7. Aprender a esperar, a respecta-la vez. Supera-la ansiedade de se-lo primeiro, de conseguilo todo á primeira e rapidamente. Os demais tamén esperan.
8. Aprender a perder, a fallar, a asumi-lo fracaso como proceso básico de toda aprendizaxe de crecemento persoal. Un "non" hai que saber asumilo sen dramas. Teremos que oír moitos na nosa vida.
9. Desenvolve-lo sentido de responsabilidade, potencia-la cultura do esforzo. Organización, puntualidade, empeño por facer ben as cousas... son ideas moi positivas.
10. Potencia-la autoestima, coidar de nós mesmos. Aceptación, valoración e mimo cara a un mesmo.

Relacions d'aquest contingut

Informació de Copyright i avís legal

En CONSUMER EROSKI ens prenem molt en seriós la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI