Saltar el menú de navegació i anar al contingut
Sociòlegs i altres estudiosos de les relacions humanes han donat un avís d'alarma: el deteriorament en la convivència social que distancia alguns pares dels seus fills
La violència masclista imparable, la manca d'acord entre pares i fills i entre aquests i els seus professors, el culte que reten a la violència certs sectors juvenils, el nou fenomen d'adolescents descontrolats durant caps de setmana plens de drogues i alcohol, el creixent fracàs escolar i la desmotivació consegüent de nois i noies, la competitivitat inhumana en algunes empreses... són manifestacions d'una problemàtica que té moltes causes complexes, una de les quals podria ser la fallida d'alguns valors universals menyspreats per la seva aroma a vell o poc modern, com el respecte a les persones grans, la cura de les coses que són de tots o la cultura de l'esforç com a mitjà per al progrés material i personal. Més d'un psicòleg i psicopedagog comença a reivindicar-los, fins i tot a costa de carregar amb una imatge negativa de reaccionari o contrari a la moda i als valors en voga, com l'individualisme, la satisfacció immediata de qualsevol desig o la diversió costi el que costi. Part de la nostra societat sembla sol·licitar que qui tenim responsabilitats, pares, educadors i mitjans de comunicació, entre d'altres, rescatem aquests valors "de sempre" que promouen la vida en societat i doten d'un sentit humà, cívic (quina paraula tan aparentment arcaica i tanmateix tan plena de significat avui mateix!) i solidari les nostres vides.
En les últimes dècades han prevalgut, potser com a reacció a plantejaments anteriors més coercitius que dialogants, unes actituds pedagògiques més permissives i obertes, basades en el deixar fer i en el principi de no-coacció a l'espontaneïtat de la persona. Això s'ha percebut especialment en les relacions entre pares i fills i entre aquests i els seus professors. Hi ha moltes causes socials, polítiques i fins i tot econòmiques (la dona s'incorpora al treball remunerat i els pares amb prou feines tenen temps per veure i encara menys per educar els seus fills) que expliquen aquesta evolució, però no ens aturem aquí. La sensació que preval en alguns pares i educadors és que l'experiència oberturista no ha estat del tot positiva. Als adolescents els costa reconèixer l'autoritat moral de pares i educadors i els problemes de convivència afloren en moltes famílies. I són massa els joves (i adults, sens dubte) que es comporten ignorant els principis més elementals de solidaritat i de respecte als altres.
D'un autoritarisme sec i fred, poc procliu a les explicacions i menys encara a escoltar l'infant o jove, hem passat (permetem-nos l'exageració) a una permissivitat del "tot val" i es calcula que potser trigarem tota una generació a recuperar l'autoritat dialogant, una autoritat que fixa i marca límits justos, raonables i negociables, necessaris per a l'aprenentatge de la llibertat personal i la convivència social. Necessitem un canvi. Si no es discuteix que és difícil educar en valors quan es manté una actitud controladora i repressiva, cada dia està més clar que no és més senzill aconseguir-ho des de la tolerància gairebé sense límits que sembla regnar avui en moltes llars. No són pocs els pares i educadors, i en general adults, que temen contrariar els joves, encara que tinguin la raó.
Ara bé, no es tracta d'autoculpabilitzar-nos ni de culpar ningú de per què i com hem arribat on som, sinó que cadascú, com a part implicada, assumim la quota de responsabilitat que ens correspon en l'educació en aquests valors. Però només en la mesura que visquem els valors que volem transmetre aconseguirem l'objectiu. Perquè educar és, fonamentalment, comunicar mitjançant l'exemple, transmetre actituds i comportaments. El testimonialisme va passar, i molt justament, de moda. No oblidem mai que davant dels educands som els seus models.
inguem present que l'escala de valors i creences de cada persona és la que en determina la forma de pensar i el comportament. La manca d'un sistema de valors definit i compartit per la majoria de la població instal·la el subjecte, especialment el menys madur, en l'indefinició i indefensió i en un buit existencial que el deixa dependent d'altres i dels criteris de conducta i modes més peregrins. Al contrari, els valors assumits com cultura, com el que compartim amb els éssers humans que ens envolten i amb tots en general, ens ajuden a saber qui som, on anem, què volem i quins mitjans o eines ens poden conduir a l'èxit fonamental de la nostra existència: el benestar emocional, un dels elements essencials del que anomenem qualitat de vida.
Aquests valors no depenen dels temps ni de les conjuntures, perquè res tenen a veure amb el sistema econòmic o polític vigent ni amb les circumstàncies concretes o les modes del moment. Són intemporals, de tan humanes i potenciadores de la sociabilitat i de l'equilibri en la relació entre les persones com resulten. Estan per sobre de les circumstàncies, per la seva vinculació sòlida amb la dignitat humana. Perquè promulguen el respecte a les opinions i necessitats dels altres. Són valors del jo, que no es pot desenvolupar si no viu en llibertat i en coherència amb uns principis íntimament relacionats amb la responsabilitat d'entendre que tots som éssers humans, amb la nostra dignitat, les nostres necessitats, els nostres gustos i la nostra pròpia emotivitat. Iguals en la nostra diferència, en conjunt.
La Declaració Universal sobre Drets Humans de l'ONU reconeix l'home com a portador de valors eterns, que s'han de respectar sempre. Aquests valors reconeguts per tots fixen les bases d'un diàleg universal i poden servir de guia: a l'individu, per a la seva autorealització; i a la humanitat, per a una convivència en pau i harmonia.
En CONSUMER EROSKI ens prenem molt en seriós la privadesa de les teves dades, avís legal. © Fundació EROSKI